Avets i Faigs

Gòtics semblant el faig, l'avet,
puja, segur, l'avet ombriu,
rígid de fulles, d'aire fred,
car és d'un gòtic primitiu.

Amb son fullatge trèmul, net,
ben altrament, el faig somriu,
més joguinós que massa dret,
car és d'un gòtic renadiu.

L'avet és gòtic com el faig.
Són les agulles del bagueny
on de la llum es trenca el raig.

Són les agulles sobiranes
que, en les altures de Montseny, del vent concerten les campanes.

Guerau de Liost (Finals del segle XIX)

Quietud

Ombra de pinar dorment,
amb sol filtrat de migdia.
-No corre un alè de vent,
que també s'ensopiria.-

De sobte, amb lleu frissament,
una branca s'estremia…
Era un aucell que hi venia ?
era el sospir d'un absent?...

Salvà, Maria Antònia. “Quietud”. Espigues en flor. Mallorca: Moll, 1981

Cançó de capvespre

 

Hi ha una vela enllà del mar, hi ha un ramat que ningú guarda,
pasturant l'herba a l'atzar quan cau la tarda.

Darrera al matoll de bruc, sento la rata cellarda,
sento l'esquirol poruc quan cau la tarda.

Sento l'estrella en el cel, i en el turó l'olivarda,
sento el sospir i el bruel quan cau la tarda.

Sento la pena per dins, sento el neguit que m'esguarda,
sento perles i robins quan cau la tarda.

Sento que els dies se'n van, però l'angúnia es retarda,
sento que l'enyoro tant quan cau la tarda.

Josep Maria de Segarra